Fa molt que no escric al bloc.
Aquestes fotografies m'han portat a recordar els meus divuit, vint i tants anys.
Van ser bons, però vaig trobar a faltar una mica d'amor, no d'amor d'amics, que el tenia, però si aquella persona especial que tots en un moment donat desitgem.
Va venir després, i per una trista desgràcia va durar poc.
Més tard vaig trobar la persona que més he volgut a la meva vida. Companya, amiga, amant i mare dels nostres fills.
La joventut és bella, però gens senzilla o fàcil.
És en aquell moment quan ens enfrontem a la vida, al món real, cruel, complicat, bonic a minuts o segons.
He sabut estimar. M'han sabut estimar. No tothom pot dir el mateix. Em sento molt privilegiat. Però la vida és dura i en aquests moments de declivi em sento una altra vegada mancat d'amor. Tinc la dels meus fills, sens dubte, sens dubte. Però una altra vegada estic sol. Solitud adquirida, voluntària. La vida arrabassa sempre. Dóna, i treu.
No vas formar part d'aquella època. Però la que varem viure plegats va ser molt millor. Mai no t'ho podré agrair prou.
T'estimo Celia.
Imatges de:
Francesco Frizzera
Las mias siguen dentro de una caja de madera. Talvez algun dia alguien las haga salir a la luz.